PARC DE L’ALT PIRINEU

El Parc Natural de l’Alt Pirineu és un parc natural creat per la Generalitat de Catalunya l’1 d’agost del 2003 entre les comarques del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell. És el més extens de Catalunya; la seva extensió supera les seixanta mil hectàrees (69.850 ha), i representa el 55,5% del territori total del Pallars Sobirà.

El territori del parc s’estén pels municipis d’Alt Àneu, Alt Àneu, La Guingueta ‘Àneu, Esterri d’Àneu, Alins, Esterri de Cardós, Farrera,Lladorre, Llavorsí, Rialp, Soriguera, Sort, Tírvia i Vall de Cardós a la comarca del Pallars Sobirà; i les Valls de Valira iMontferrer i Castellbò, a la de l’Alt Urgell.

parc 0

Va néixer amb una doble vocació: d’una banda, la de salvaguardar els valors d’aquesta zona privilegiada (els valors d’un extraordinari patrimoni natural i monumental, però també els valors d’un modus vivendi ancestral), geològics, biològics, ecològics, paisatgístics i culturals inclosos en el seu àmbit i establir un règim d’ordenació i de gestió adreçat al desenvolupament sostenible d’aquest territori, i de l’altra, la d’atreure un turisme sensible a aquesta rica herència tradicional i respectuós amb un entorn paisatgístic absolutament prodigiós.

Entre els valors naturals del parc destaquen zones d’interès geològic, com ara l’estany de Certascan, que és l’estany glacial més extens de Catalunya, o la Cigalera de l’Obaga de Valeran, un avenc de 320 metres de profunditat i 365 metres de recorregut, i d’interès biològic, com algunes espècies de flora i fauna singulars, nou de les quals foren declarades estrictament protegides.

parc 1

Flora i vegetació

A les parts més baixes encara hi ha una forta influència mediterrània, com indiquen els extensos alzinars de carrasca dels solells rocosos però la major part del territori és cobert per vegetació de caràcter eurosiberià o boreoalpí. En altituds mitjanes predominen els boscos de pi roig i diversos tipus de prat (de dall o de pastura), més amunt es fan els boscos de pi negre i les avetoses, i en les zones més altes el paisatge és dominat per prats naturals i per vegetació de roca.

De la llarga llista d’hàbitats representats al parc, prop de 40 són considerats d’interès comunitari a nivell europeu, alguns dels quals ocupen grans superfícies (pinedes de pi negre, matollars d’alta muntanya, gespets, carrascars,…).

La flora del territori volta les 1.500 espècies, entre les quals hi ha un bon nombre d’endemismes pirinencs (plantes que només es troben en aquesta serralada) i també plantes singulars per la seva raresa. Tot i que al parc predominen àmpliament les plantes pròpies de terrenys silicis, és molt destacable la presència a l’Alt Àneu d’un grup d’espècies d’alta muntanya de terrenys calcaris, molt rares en el conjunt de Catalunya. L’exemple més popular d’aquest grup d’espècies és la flor de neu (Leontopodium alpinum), que és protegida per llei i hi té bones poblacions. Més notables encara són algunes plantes que tenen al parc l’única població catalana, com l’espècie aquàtica Hippuris vulgaris, o que no gairebé no es fan enlloc més dels Pirineus, com Matthiola valesiaca.

Tot i que la fusta dels boscos de la zona ha estat tradicionalment aprofitada i no resta cap bosc que pugui ser qualificat de verge, sí que n’hi ha algunes taques especialment madures que tenen caràcters de bosc vell, com els boscos de Cireres i Àrreu (Alt Àneu) o el d’Arcalís (Alins-Àreu). L’únic arbre actualment catalogat com a monumental és l’Avet del Pla de la Selva (Alins), però també se’n poden trobar de grans dimensions en molts altres indrets del Parc.

Fauna

El Parc Natural de l’Alt Pirineu té la representació de gran fauna més completa de Catalunya: el gall fer hi té la major població ibèrica, l’àguila daurada, el voltor i el trencalòs són freqüents, es poden observar sis espècies de grans mamífers herbívors (isard, mufló, cabirol, cérvol, daina, senglar) i, fins i tot, el mític ós bru es passeja sovint per les valls més septentrionals. Els ambients oberts de l’estatge alpí tenen entre els seus habitants més notables la perdiu blanca, el pardal d’ala blanca i el pela-roques. Als boscos d’alta muntanya, a més del gall fer, són destacables el mussol pirinenc, la becada, el raspinell pirinenc i la marta. L’extensa xarxa de rius del Parc és l’hàbitat de bones poblacions de truites i d’alguns vertebrats semiaquàtics singulars, en especial l’almesquera -un petit mamífer insectívor amenaçat endèmic del nord ibèric-, la llúdriga, la rata d’aigua i la merla d’aigua. Les espècies anteriors són remarcables per la seva raresa o singularitat en el context de Catalunya, però sens dubte l’animal més rellevant del Parc és la sargantana pallaresa. Aquesta espècie viu a l’alta muntanya, està emparentada amb dues altres sargantanes dels Pirineus i va ser descoberta fa ben poc, en la dècada de 1990. És endèmica d’una petita zona dels Pirineus compresa entre els massissos del Mont-roig i de l’oest d’Andorra, de tal manera que la major part de la seva població mundial es troba dins els límits del Parc Natural.

parc 3

L’ós bru al Parc

El territori del Parc Natural de l’Alt Pirineu ha estat històricament molt freqüentat per l’ós, com ho testimonien nombroses dades històriques recollides sobretot a les Valls d’Àneu, la Vall de Cardós i la Vall Ferrera, però també a Os de Civís o la vall de Santa Magdalena. La persecució directa mitjançant verins i armes de foc, molt intensa durant la primera meitat del segle XX, va portar a la seva total desaparició entre els anys 1970 i 1990. L’últim ós que s’ha documentat que es va caçar a Catalunya ho fou l’any 1948 prop del Pla de la Selva, a la Vall Ferrera. No obstant, és possible que se’n matés alguns exemplars més fins anys més tard, sense que n’hagi quedat constància. Des de la seva reintroducció experimental als Pirineus centrals francesos els anys 1996-97 (3 exemplars) i 2006 (5 exemplars), el nord del Parc Natural forma part de l’àrea de distribució estable del nou nucli de població del Pirineu central, que ocupa també bona part de la Val d’Aran i dels departaments francesos de l’Alta Garona i l’Arieja, i compta amb uns 25 individus. D’aquests, s’estima que l’any 2012 es van moure pel Parc Natural 12 exemplars diferents, entre els quals dues femelles amb cadells de l’any. La presència de femelles amb cadells indica que l’hàbitat que ocupen és de molt bona qualitat per a l’espècie. L’ós al Parc està present pràcticament durant tot l’any a l’Alt Àneu, i visita de forma més o menys regular la Vall de Cardós i, en menor mesura, la Vall Ferrera. També es té constància de la seva presència ocasional (individus en dispersió) fins al massís de l’Orri.

Font del text: wikipedia

parc 4

Més informació del Parc: C/ de la Riba, 1, 25595 Llavorsí, Lleida, Lleida Tl. 973 62 23 35 i a la web: www.gencat.cat/parcs/alt_pirineu/


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s