LO COR DE LO PALLARS A LA TARDOR – OCTUBRE 2016
Aquest pont de finals d’octubre fins a l’un de novembre vàrem aprofitar per fer una altre edició amb grup obert (possiblement la darrera que faci jo com a dissenyador), per aquesta bonica ruta del Lo Cor de lo Pallars.
Les intencions (a part de fer la ruta, es clar) eren dues de molt clares: Volia conèixer la ruta a la tardor, potser la millor època per recórrer-la, amb especial interés pel racó de Freixa i la meva segona principal motivació era aprofitar la que feia novament el trajecte definitiu de la ruta per millorar la senyalització del recorregut.
Vàrem començar la ruta a Montenartró, poblet que cada vegada te pitjor accés ja que la carretera, a tram inexistent i convertida ja en pista, està demanant a crits una bona reparació. La veritat es que serà tot un problema per aquest Petit poble si no es fa una actuació ràpida, ja que en qüestió d’un any la degradació de la carretera s’ha accentuant i si continua així potser aviat només serà possible l’accés 4*4.
Comencem la pujada amb la fresca de les ombres ja llargues per aquest època de l’any, però amb una temperatura molt agradable, que ens recorda que als darrers anys ja ens hem acostumat a celebrar la castanyada amb màniga curta.
Senyalitzo l’alternativa a la carretera en el tram d’accés a l’estació inferior de Portainé, amb la consciencia de que caldrà fer una bona neteja del camí senyalitzat i potser posar un passamà per facilitar la caminada per sobre d’un tram on hi ha una xarxa de protecció de la carretera. Un tema pendent per la propera primavera.
Davallem per les Roques d’Aulò per un paisatge idíl·lic i un dia fantàstic. Gens de vent, molt bona visibilitat, temperatura entre tèbia a l’ombra i calorosa al Sol …. Sembla mentida, amb aquest paisatge de postal, que estem transitant per un terreny on 70 anys abans tot era Mort, foc, sang i destrucció. Cada vegada que passo per aquest paratge de Lo Cor se’m queda el cor en un puny, pensant en les bestialitats de la nostra historia recent i la lluita contra el feixisme encara imperant que va guanyar la guerra.
Davallem a Roní i de Roní al riu per pujar pel camí antic de Sant Romà de Tavèrnoles. Personalment em va caure fatal quelcom que havia dinat, de fet ja venia tocat amb un excés de fatiga d’una activitat alpina de la setmana anterior i de una mancança de son, i el tema em passa factura. La pujada seca, eixuta i erma a Sant Romà de Tavèrnoles se’m fa extraordinàriament feixuga i el tram des del despoblat a Rodès una veritable agonia.
A Rodès, més Mort que viu, descanso i em recupero. Al dia següent, per sort, em trobo millor. Millora que va incrementant-se els següents dies. El segon dia anem per Rialp, Sort, vora el riu Noguera Pallaresa i pugem amb tota la calma la Vall de riu Cantó, un regal pels sentís amb tots els colors de la tardor.
Prop de Llagunes passem pels antic molins, on uns recents cartells ens informen de la utilitat passada d’aquestes edificacions en runes i com donaven servei elèctric a la Vall. Una informació molt interessant que s’ha recuperat gràcies a la iniciativa a d’en Marc Cortina, el guarda del refugi de les Valls de Siarb.
A Llagunes passem, com sempre, una nit i una vetllada molt agradable. Bon menjar, bon tracta, un la sorpresa de llegir en un dels llibres de la seva petita biblioteca unes cròniques de Sant Romà de Tavèrnoles que ens expliquen que fins els anys 1991 hi vivia encara un matrimoni gran que vivia en plena autarquia gràcies a la llet que venien dia a dia i que pujaven i baixaven en ruc pel feixuc camí que em va semblar interminable. Costa d’imaginar aquesta vida en un poble ja quasi abandonat, perdut, on l’electricitat no va arribar mai.
Al dia següent continua el temps magnífic. Pugem amb tota la calma i la soledat garantida vers a Sant Quirc, al cim on encara es poden veure molt be les trinxeres, algunes amb murs de pedra seca. Milloro senyalització i baixem vers a la Conca del poble de Freixa. Tal com havia previst i imaginat, un racó d’una gran bellesa a la tardor. Potser el tram on es pot gaudir més de la transformació de colors dels boscos dins de la ruta del Lo Cor. Magnífic. Totes les expectatives han estat cobertes.
Per la tarda, i amb una calma absoluta i una temperatura encara suau i agradable, coronem el Prat Muntaner i fem la Serra Seca. Nit a l’entranyable refugi de les Comes de Rubió amb el menú típic i ja més que previsible (sempre es el mateix), carn d’olla, botifarra, patates al caliu amb salsa pesto i filebertos.
Quart i darrer dia, dia de cim, dia per coronar la Torreta de l’Orri. Continuo millorant la senyalització. Pugem pel suau i panoràmic llom de la Serreta, sempre sota l’atenta vigilància de les enormes antenes. Gaudim del cim sense ni un bri de vent (cosa rara en aquest cimal) i divissem en la llunyania el gran incendi que assola la part nord del Part, a les Valls d’Àneu. Un trist espectacle i preocupant, ja que en aquestes èpoques de l’any no hi hauria d’haver-hi tanta sequera.
Aprofitem el darrer tram on ens dona el sol de ple per fer el pícnic, estem al Coll de la Culla, a partir d’aquí les ombres allargades dominen tot el bosc i amb elles la frescor típica de la tardor. Gaudim de les darreres estampes tardorenques baixant cap a Montenartró. Ves que es sempre atractiu aquest tram de bosc, però en aquesta època de l’any l’atracció es màxima. Un gaudi pels sentits el millor colofó per concloure aquesta bonica travessa.
Aquest vegades vàrem ser pocs. Cosa estranya, ja que amb el pont i les bones previsions hi comptaven de ser una bona colla. Però en petit comitè em aconseguit gaudir igualment del trajecte de lo Cor, coneixe’l a la tardor i concloure la tasca de senyalització. No va faltar a la cita l’amic Salvador López (el soci accionista, com jo li dic), que va mostrar una molt bona recuperació dels problemes que arrossegava i que li feien anar patint certes caminades. Ara no hi havia qui li agafés, ni a les pujades i a les baixades. Confio, espero i desitjo que la inversió feta arribi a bon port i sigui de bona utilitat per als propers caminants de LO COR DE LO PALLARS
LO COR DE LO PALLARS A LA TARDOR, UN REGAL PELS SENTITS
El proper pont del 29 D’OCTUBRE AL 1 DE NOVEMBRE DEL 2016, fem una nova edició amb grup obert de LO COR DE LO PALLARS.
La tardor es una època màgica per conèixer la gran comarca muntanyenca del Pallars Sobirà. La riquesa cromàtica dels boscos en plena transformació. Estem entre dues aigües: amb l’hivern que crida la porta i que es fa més patent per les nits; i l’escalfor encara tíbia i agradable del sol, — restes d’un estiu potser massa llarg — i que es fa més patent als migdies. Dos migs mons que fan un de sencer efímer i de passes lleugeres.
I es que a la tardor cada setmana hi canvia tot, a finals de setembre veiem ja els verds apagats, els primers arbres mig pàl·lids, a un pas de les primeres tonalitats groguenques. Durant l’octubre, mica en mica, com si un nan encantat anés saltant d’arbre en arbre per calorejar-los, van apareixent cada vegada més tonalitats, més intenses: grogs, taronges, vermells, granats … a finals d’octubre, primers dies de novembre, el bosc està en el seu màxim esplendor tardorenc. Després mica en mica es va apagant, cauen les fulles, es panseixen definitivament, només resta el verd fosc del arbres perennes i els troncs despullats i freds dels arbres caducifolis. Senyal inequívoca que aviat començaran a caure els primers flocs de neu.
Lo Cor de la Pallars es una nova ruta circular que va voltant i puja la Torreta de l’Orri, just amb ben mig d’aquesta comarca pirinenca. D’aquí el nom de la ruta. Es tracta d’una ruta variada, tranquil·la, solitària, on descobrirem racons magnífics amb bones vistes panoràmiques, extensos boscos i restes del conflicte bèl·lic de la guerra civil espanyola, ja que aquí va ser on es va crear la línia de front, coneguda com el front del Pallars a l’any 1938.
Un dels principals punt atractius de la ruta es la riquesa natural del propi Parc Natural de l’Alt Pirineu, on trobarem una representació de gran fauna més completa de Catalunya: el gall fer hi té la major població ibèrica, l’àguila daurada, el voltor i el trencalòs són freqüents, es poden observar sis espècies de grans mamífers herbívors (isard, mufló, cabirol, cérvol, daina, senglar) i, fins i tot, el mític ós bru es passeja sovint per aquestes valls on la seva presencia es preveu que aviat sigui permanent.
Els punts claus de la ruta son:
TORRETA DE L’ORRI. La Torreta de ‘Orri es un amplíssim massís de formes suaus que ocupa la part central de la comarca del Pallars Sobirà. El seu punt culminant es de 2.438 metres i presenta unes enormes torres de telecomunicació que ja formen part de la fisonomia típica de la muntanya. El cim també es veu afectat per la proximitat de les instal·lacions més altes de les pistes d’esqui alpí de Portainé. Malgrat la gran modificació que ha fet l’home al cim de la muntanya, on també hi proven restes de les trinxeres de la guerra civil, la resta del massís es caracteritza per la enorme tranquil·litat dels seus paratges salvatges amb comes glaciars.
ROQUES D’AULÒ. Es tracta d’un dels indrets més emblemàtics del front del Pallars del 1938. Al davallar des de la carretera de Portainé, primer trobem un camp en una mena de collet amb restes de trinxeres i craters dels projectils o obusos. Hi ha estaques de color grog a les trinxeres i de color taronja per indicar els craters de projectil. Les Roques son a tocar. Si les volem escalar caldrà fer un petit pas de III- just a tocar del cim, el darrer ressalt.
TRINXERES DE LA SERRA DE FREIXA. Tota la Serra de Freixa des del cim de Sant Quir fins el Tossal de Puial va ser línia de front i està farcit de restes de trinxeres i petites construccions de pedra que es feien servir de aixopluc o de niu d’ametralladores. Les trinxeres més ben conservades les trobem just dalt del cim de Sant Quir una mica a ponent.
DESPOBLAT DE SANT ROMÀ DE TAVÈRNOLES: és un despoblat al terme municipal de Llavorsí. És al sud del terme municipal, en els vessants orientals de la Pica de l’Àliga, enlairat a 1.208 m i dominant la riba dreta de la Noguera Pallaresa. Tot i que el 2011 hi havia un habitant censat, actualment cal considerar-lo despoblat, atès que no hi viu ningú i les cases són totes en ruïnes.
POBLE DE RUBIÓ: és un poble més alt de Catalunya. Rubió disposà d’una entitat municipal descentralitzada pròpia, heretada de temps pretèrits, que es va suprimir el 1992. És a prop de l’extrem de llevant del terme municipal de Soriguera, a la dreta del barranc de les Comes de Rubió.
DESPOBLAT DE SANTA CREU: Al capdamunt d’un petit turó de la Vall de Siarb es troben les restes d’un recinte fortificat medieval, bastit al damunt d’un primer assentament humà datat al voltant de l’any 1500 aC. Després de diverses excavacions i d’una curosa restauració, avui es poden observar els murs dels diversos habitatges, el que queda de la muralla d’un metre d’amplada, la base d’una torre circular i una petita església d’absis semicircular.
POBLE DE LLAGUNES: és un poble del terme municipal de Soriguera. A ponent de la població, a la dreta del Riu de Llagunes i a l’esquerra del Barranc de Coma-Sarrera. L’església de Sant Martí de Llagunes, parroquial, és al centre del poble, amb una petita plaça en el seu costat meridional.
POBLE DE TORNAFORT: és un poble del municipi de Soriguera, que forma una entitat municipal descentralitzada pròpia, creada el 2004. Històricament va formar part del Vescomtat de Vilamur. Segons Joan Coromines, Tornafort és un topònim ja construït en català medieval a partir de l’expressió torna’t fort, amb què es volia manifestar el desig sobre el castell que hi havia en aquest lloc.
SANT JOAN DE L’ERM VELL : és un antic santuari situat al veïnat de Sant Joan de l’Erm, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). Destruït el 1936. Està protegit com a bé cultural d’interès local. Diu la tradició que el 1208 el vescomte Arnau de Castellbò hi va portar el Sant Grial, que abans es guardava a Besiers. Tot i que hom ha suposat uns orígens medievals per al santuari de Sant Joan de l’Erm, no hi ha documentació d’aquesta època que en parli d’una forma indiscutible.
POBLE DE MONTENARTRÓ: és un poble del terme municipal de Llavorsí (Pallars Sobirà). Està situat a l’extrem sud del terme, a 1.299 m d’altitud. És a la Ribalera, la vall del riu de Santa Magdalena o de Romadriu, i vora el bosc de Sant Joan de l’Erm. L’església parroquial està dedicada a Sant Esteve.
POBLE DE RODÉS: Està situat a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, a una altitud de 1.089,8 metres. És un nucli format per un grup de cases (Casa Agustí, Casa Consolet, Casa Gep, Casa Vicent i Casa Canelo) i l’església parroquial de Sant Andreu, originalment amb un campanar quadrat de pedra que feia al temps funció de torre de guarda, i que fou substituït per un d’espadanya. Es troba dins de l’antic terme del castell de Rodés, on hi ha restes del monestir de Sant Vicenç d’Oveix, antiga abadia benedictina, situada a prop de la Noguera Pallaresa. L’església parroquial del poble és dedicada a Sant Andreu.
POBLE DE RONÍ: és un poble del terme municipal de Rialp (Pallars Sobirà). Està situat a 1.080,9 metres d’altitud, en una petita elevació que és el final d’una carena que baixa del sud-est, el cim de la qual és la muntanya de Santa Fe. Domina la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, aigua avall de la confluència amb el Romadriu. És a l’extrem de ponent de la Costa de la Sola de la Sabata.
El poble s’ha modernitzat recentment, atesa la seva proximitat a les pistes d’esquí de Port-Ainé. Roní té l’església de Sant Cristòfol, així com el petit santuari de Sant Miquel de Roní.
Roní també va patir de manera especial la violència de la guerra civil, ja que va ser un dels pobles en els quals els franquistes van obligar a abandonar els habitatges als vilatans, sense cap mena de compensació a canvi, donada la proximitat de la població a la línia de front.
FITXA TÈCNICA DE LA RUTA LO COR DE LO PALLARS:
1r DIA (versió a peu): LLAGUNES – REFUGI COMES DE RUBIÓ
Punt d’inici: Refugi valls de Siarb (Llagunes)
Punt final: Refugi Comes de Rubió.
Punts de referència: * Refugi Valls de Siarb – Llagunes * Sant Quir * Roca Verda * Freixa * Roca de Llagunes * La Cabanera * Port de Cantó * Pla Muntaner * Serra Seca * Roca de Músic * Refugi de les Comes de Rubió.
Llargària: 17 quilòmetres 940 metres.
Punt més alt: 2.056 metres
Punt més baix: 1.258 metres
Desnivells: + 1.075 metres / – 519 metres
2n DIA (versió a peu): REFUGI COMES DE RUBIÓ – MONTENARTRÓ
Punt d’inici: Refugi Comes de Rubió
Punt final: Refugi Abadia de Montenartró
Punts de referència: * Refugi Comes de Rubió * Barranc de Fontfreda * Bosc de Borruix * Roca de Com-Serrera * Torreta de l’Orri * Planell de Lloser * Roca Senyada * Coll de la Culla * Sant Joan de l’Erm Vell * Costa de Fontetes * Refugi Alberg Abadia de Montenartró (Montenartró)
Llargària: 21 quilòmetres 630 metres.
Punt més alt: 2.436 metres
Punt més baix: 1.334 metres
Desnivells: + 655 metres / – 678 metres
3r DIA (versió a peu): MONTENARTRÓ – RODÈS
Punt d’inici: Abadia de Montenartró
Punt final: Casa Canelo (Rodés)
Punts de referència: * Abadia de Montenartró * Planell del Roi * Estació d’esquí de Portainé * Roques d’Auló * Coll Benader * Roní * Pont de Gullerí * Bordes de Vellàrfega * Sant Romà de Tavèrnoles * Bordes de la Botella * Casa Canelo – Rodés
Llargària: 21 quilòmetres 190 metres.
Punt més alt: 1.827 metres
Punt més baix: 713 metres
Desnivells: + 1.074 metres / – 1.458 metres.
4t DIA (versió a peu): RODÈS – LLAGUNES
Punt d’inici: Casa Canelo (Rodés)
Punt final: Refugi Valls de Siarb (Llagunes)
Punts de referència: * Casa Canelo – Rodés * Rialp * Sort * Savarneda * Tornafort * Puiforniu * Soriguera * Llagunes – Refugi Valls de Siarb. Possible pujada al Tossal del Pujal
Llargària: 17 quilòmetres 340 metres.
Punt més alt: 1.312 metres
Punt més baix: 680 metres
Desnivells: + 763 metres / – 592 metres
COM ACTIVAR LA RESERVA: Des de l’organització (Viatges Mon Petit) us oferim un pack o preu tancat que inclou el forfait, gestió reserves, preu tancat i reduït als establiments per fer sopar, pernocta, esmorzar i pícnic, samarreta exclusiva de la ruta, mapa i us facilitem altra informació pràctica com els tracks amb els waypoints i una descripció exhaustiva i detallada de la ruta.
Més info a:
http://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/lo-cor-de-lo-pallars/
https://grannord.wordpress.com/
mail rutagrannord@gmail.com – Tl. 615.626.813
Autor del reportatge: PAKO CRESTAS (Barcelona, 1969). Actualment viu al Garraf.
Alpinista, excursionista i divulgador de temes relacionats amb la muntanya.
Dissenya i gestiona itineraris excursionistes com la Ruta del Caracremada.
Manté els webs www.pakocrestas.com i www.catalonia-trekking.com amb el projecte “Catalunya. Un país, mil excursions” i ressenyes d’alpinisme i escalada.
Les webs també disposen de botiga on-line amb varietat d’articles i marques que ens permet accedir a equipament de primer ordre.
Ha publicat una trentena de llibres i mapes i més de 200 reportatges en revistes especialitzades de muntanya.
TERRA INCÒGNITA, 12 INDRETS IMPRESCINDEBLES:
1. Castellbó i la seva col·legiata
2. Sendes i Solanells, despoblats i poblat en recuperació.
3. Ras de Conques, racó de pau, tranquil·litat, zen.
4. Os de Civis, Terra de contrabandistes
5. Pic de Salòria, potser un dels 2.800 més altius i panoràmics del Pirineu, la seva visió 360º no te paragó.
6. Bosc de Virós i refugi Gall Fer, amb unes de les millors postes de sol de la serralada.
7. Baixada del Farro a vista d’ocell vers a la Vall de Tirvia
8. Pui d’Urdosa i escenaris de la batalla de Baladredo, on la memòria històrica es pot palpar malgrat els 80 anys del conflicte armat i assessí que va representar la Guerra Civil espanyola.
9. Montenartró, juntament amb el seu veí Romadriu, els pobles més obacs de Catalunya
10. Sant Joan de l’Erm Vell ….”quien te ha visto y quien te ve … sombra de lo que eras”
11. Les Bordes de Tressò … una història humana, corprenedora, increïble … un racó de mon aïllat del temps i els mals esperits
12. Santa Magdalena. Solitària, pregona … potser una vall destinada a ser el refugi definitiu de l’os bru al Pirineu?
SEGONA FASE DE MILLORA DE LA SENYALITZACIÓ DE TERRA INCÒGNITA, AGOST 2016.
Aquest dies de principis d’agost del 2016, aprofitant que tenia uns dies per gaudir de la muntanya i de la companyia del meu full, m’he dedidac de nou a recorrer els establiments de la Terra Incògnita amb un doble objectiu: Lliurar els mapes de la ruta als establiments col.laboradors i anunciants i acabar de millorar la senyalització en els trams en els quals no vaig poder treballar a finals de juliol.
Ara ja està tota la ruta standard de 6 o 5 dies ben senyalitzada amb cartellets estratègics als llocs claus. La feina d’aquests dies a consistit en:
- Reforçar la senyalització als voltants de Sant Joan de l’Erm Nou – Refugi Basseta a la zona de la Gargallera Coll de Leix.
- Advertir de la dificultat de la baixada directa de la Castelleta a Montenartró, només per experts en terreny de difícil orientació i vessants inclinats. Ara per ara resta fora d’us aquesta variant a expenses de acabar de fer una molt bona senyalització de la ruta (ara només hi ha fites) i ficar una corda auxiliar en un tram aeri.
- Senyalitzar adequadament la baixada de la Castelleta des de la Casamata de Pedra fins al Planell de la Serra
- Pujada de Mallolís a la Borda Peregó i Coll de Trescollo (Vall de Tirvia)
- Baixada del Bosc de Virós vers al Refugi Gall Fer pel barranc de Buscallado.
- Baixada del Refugi Gall Fer a Burg pel Farro.
MILLORANT LA SENYALITZACIÓ DELA TERRA INCÒGNITA – JULIOL 2016.
Durant aquest mes de juliol, aprofitant l’edició d’enguany del grup obert que hem fet per recorrer la Terra Incògnita, he aprofitat per millorar i fer una senyalització específica de la ruta, tot demanant els corresponents permisos i consensuant la senyalització amb els Parc de l’Alt Pirineu.
El que es pretén son dues coses, principalment:
- No incrementar els senders amb pintura del parc
- Aconseguir una senyalització justa però adient per ajudar als participants a la ruta a escollir el camí adequat
To plegat s’ha fet amb el màxim de respecte vers a la natura, clavant els cartellets en pòsters artificials de fusta, en arbres morts o enganxant-los a les pedres
La senyalització només s’ha fet servir en indrets Claus, i ara per ara es sectorial (no compren tota la ruta). Confiem que en els propers dies podem acabar senyalitzant la resta del recorregut i les seves variants, així com desbrossant els trams bruts (que son pocs)
Els trams que ara per ara compten amb aquesta senyalització son:
- La pujada a Solanell pel despoblat de sendes
- Pujada de Solanell al Coll de Solanell i baixada a Ras de Conques
- Trams de Ras de Conques al Bony de Trescui
- Del Coll de Conflent a Os de Civis per la Serra de Servellà
- Pujada d’Os de Civis a Coll de Conflent per la vall i ascens al Pic Salòria
- Baixada a Tressò des del Pic de la Màniga (zona molt provisional on caldrà reforçar la senyalització a consciència)
- Pujada de Tressò a Pui d’Urdosa
- Baixada de la Castelleta a Montenartró (tram que restarà en desús recuperant-se la ruta original)
- Montenartró a Sant Joan de l’Erm (on la pròpia senyalització del parc ja es clara i abundant)
La setmana vinent treballarem en la baixada del Pic de la Màniga al Refugi Gall Fer, del Refugi Gall Fer a Burg, de Farrera fins al Pui d’Urdosa i de la Castelleta a Montenartró per la ruta original (camí de la Moleta)
LO COR DE LO PALLARS AMB RAQUETES – 27 AL 30 DE DESEMBRE DEL 2015
Com vàrem fer l’any passat, just passat festes i per tal de baixar els torrons i els excessos a taula dels dies de nadal, sant esteve i la nit del 24, ens animem tota una colla a fer la ruta de lo Cor de lo Pallars amb versió “raquetes de neu”. Un cercle més petit que el de l’estiu que va buscant alçada, obaga i neu …. cosa que ha resultat estranyament escassa aquest any.
Arribem al refugi de les Valls de Siarb a Llagunes el 27 al vespre. Allà ens trobem els 7 que venen amb el grup obert d’en Pako Crestas (la Montse, en Pere Jaume, la Nathalie, en Carlos, en Carles i la Dolo), amb un grup de 4 valencians (Pere, Josep, Pilar i Gabriela) que van començat ahir la ruta a Montenartró i que avui han pujat la Torreta per Portainé. Al dia següent al matí se’ns incorpora el grup guiat per la Silvia Rovira, amb en Marc i en Joaquim. Tots 14 comencem dons la jornada de la Serra de Freixa amb molt poca perspectiva de trepitjar neu aquest dia.
La pujada cap a la Serra per la Roca de Llaguna sempre fa suar de valent, ja que la pujada es continua i comença des de bon principi, només travessar el riu Cantó. Dalt de la Serra no hi ha ni un bri de neu i les temperatures son altes, quasi primaverals. Arribem a la cabana on l’any passat tot era ben nevat i glaçat i on ens vàrem resguardar del vent. Ara res que se li sembli. Fins i tot hi ha cavalls que encara pasturen aprofitant la verdor de la herba. En Josep troba dos casquets de bala ¿Seran de la guerra civil?. La manca de neu també ens permet veure les restes de les trinxeres, que ara ja haurien d’estar colgades per l’element blanc.
Fem el pícnic a Coll de Cantó. Estirats a l’herba. Amb un ambient quasi primaveral. En les dates en que estem això hauria d’estar ben blanc i hauria de córrer l’aire gèlid que sempre impera per aquestes conrades els dies més curts de l’any … ara tot es diferent. Coses del “niño” i el canvi climàtic
Fins a la zona alta de la Serra Seca i el Prat Muntaner no trepitgem la primera neu. Ben glaçada i transformada. Arribem a Comes de Rubió abans del previst. La manca de neu i el fet de caminar sense raquetes ens ha fet alleugerir la marxa. Aprofitem la tarda per visitar la cabana d’en Tonico. Un indret ben amagat a la Comarca de l’Orri al qual només hi arriba aquell que coneix l’indret i se’n recorda, ja que no hi ha cap camí marcat que s’atansi.
Nit al Refugi de les Comes de Rubió, entre bon menjar, riures i històries. En Paco (guarda del refugi) ens del·laïta amb la seva clàssica escudella, la botifarra al pi i les patates amb salsa verda. Després se’ns incorpora a la sobretaula i entre txupitos de ratafia ens va explicant la seva llarga trajectòria com a guarda d’aquest entranyable racó de mon que son les Comes de Rubió.
Al dia següent en grup es torna a separar ja que els nostres amics valencians fan la variant curta i directa de Comes de Rubió a Montenartró per arribar d’hora al cotxe i tornar cap a casa seva, que resta a unes quantes hores de conducció i han de passar l’aduana més enllà de l’Ebre. Nosaltres pugem vers a la Torreta pel camí de L’Estanyet tot buscant el màxim de neu possible. Ens fiquem per primera vegada les raquetes i gaudim de la pujada pel bosc fins a les darreres pendents abans de l’aresta. Dalt ja no hi ha gent de neu i arribem dalt del cim amb un dia radiant. La previsió per avui era de neu, però amb prou feines ha caigut un parell de mil·límetres durant la nit. Sembla més gebre que nevada
Dalt de la Torreta el temps es fantàstic. Fins ara no hi havia estat mai amb bon temps i sense vent dalt del cim a l’hivern i aquest mes de desembre repeteixo aquesta estranya sensació. Davallem pel bosc cap al Coll de la Culla on ens tornem a calçar les raquetes i encara podem gaudir d’algun tram amb neu pols. L’obaga manté encara neu, malgrat que ja fa més d’un mes que va caure.
Passem amb les llums de tarda per Sant Joan Vell, que desprèn una tristor indescriptible. Gaudim de la màgia del bosc de Montenartró, aquest any sense neu però amb racons d’ensomni on la molsa i els arbres centenaris con els protagonistes. Nit a l’Abadia amb la sempre calorosa i amable rebuda de l’Imma i el Gerard, que saben mimar el seu lloc de mon, aquí perdut a l’obaga de la part baixa de la Vall de Santa Magdalena, en un dels espais més obacs de Catalunya.
El tercer dia aprofitem pel flanquejar la Torreta sense trepitjar de nou el cim i envoltar-la per l’est, en concret per la conegut com el Bosc de Costa Negra. Des de que sortim de Portainé fins que arribem a la solana no ens traiem les raquetes, el que assegura que aquesta es molt bona ruta per gaudir-ne d’aquesta modalitat d’excursionisme hivernal, ja que un any tan summament catastròfic com aquest quasi un terç de la travessia l’hem fet trepitjant neu. Aprofitem el bon rotllo i les darrers estones amb neu per auto fabricar-nos la nevada que tant havíem esperat aquest dies i que al final, per molta previsió de meteoblue, TV3, mountain-forecast i hòsties en vinagre … no ens ha arribat
Gaudim de nou d’un solet primaveral als búnquers de Vilamur i arribem a Llagunes amb la tarda ja començada, poc després de l’hora de dinar. Fem d’okupes civilitzats al refugi, fent unes birres i pagant com a bons samaritans amb un dia en que les valls de Siarb d’autogestionen soles (els guardes estan de compromisos familiars, però les portes continuen obertes a tothom). Una molt bona manera de concloure aquesta nova edició d’hivern de lo Cor de lo Pallars.
Esperem que nevi aviat i que encara podem gaudir de més edicions, ja sigui de la versió e 3 dies o la de cap de setmana, denominada LO COR KIDS.
Si voleu més informació de la ruta, gestions, reserves, preus, etc … per fer-la autoguiada visiteu el següent enllaç: http://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/lo-cor-de-lo-pallars/lo-cor-raquetes/
I si voleu participar del proper grup guiat que durà la Silvia Rovira aquest hivern, visiteu el següent enllaç: http://www.catalonia-trekking.com/grup-catalunya-un-pais-1000-excursions-1/
Espero que us hagi agradat aquesta petita crònica i pugueu gaudir de bones raquetades aquest any 2016 que just comença d’aquí poc. Bon any a tothom !!!!
Pako
EL COR DEL PALLARS – LA VOLTA CIRCULAR AMB RAQUETES DE NEU A LA TORRETA DE L’ORRI (ALT PIRINEU)
Crisss, crasss, crisss, crassss. Les raquetes emeten un cruixir característic sobre la superfície de neu ventada i gelada. Crissss, crassss, crisss, crassss … com una lletania, una litúrgia pregona, gairebé un mantra budista. Un pas, un altre més … sense presses, sense pauses. El dia és esplèndid. Un sol radiant, una lluminositat absoluta. La muntanya està saturada de neu recent. El vent, cada vegada més violent, se l’en porta d’una banda i la amuntega en un altre. Migdia de desembre sobre la cadena de la Serra de la Freixa. Aquí estem.
Una petita cabana de pastors a la part alta de la serra ens serveix de resguard per a realitzar una pausa sota la benèvola presència del sol. Quan el vent no bufa, gairebé que sembla que faci calor. És una sensació fictícia, ja que fins on arriba la vista tota la muntanya està submergit sota temperatures inferiors als zero graus. Com sempre, el sol d’hivern és amable, suau, suavíssim. Gairebé absent, si no fos perquè tot ho banya amb la seva magna lluminositat.
La pujada al Prat Muntaner es realitza per un paratge boscós de somni. La pujada fa fent-se dreta i un pel faixuga, però tot el grup (integrants d’aquesta edició de la ruta de «El Cor») està massa distret fent fotos i gaudint del paisatge de postal. Ningú sembla apreciar la mesura justa d’aquesta costeruda pujada. Jo, com no és ni la primera, ni la segona, ni la tercera vegada que la pujo, la tinc ja una mica travessada, però em deixo embriagar per l’entusiasme dels meus companys. A la part alta tornem a estar a mercè del vent. A l’abandonar la protecció del bosc el fred, ja intens a primera hora de la tarda, sembla voler clavar-nos agulles invisible a la cara. Cadascun de nosaltres es protegeix com bonament pot del gèlid vent i per uns moments tots caminem abstrets en un particular món blanc i polar. Crissss, crassss, crissss, crasssss, entre pauses i udols del vent, el so de les raquetes pressionant la neu tornen a ser els sons predominants.
De nou resguardats per nombrosos arbres blancs que semblen de cotó, la conversa fluida i amable torna a dominar entre els components d’aquesta edició de «El Cor» hivernal. S’han atomitzat en petits grups dispars que caminen a pocs metres de distància uns dels altres. A prop de la roca del «Músic» contemplem entre núvols trencats les gegantines antenes que coronen el cim de la Torreta. El vent huracanat aixeca núvols de neu de les zones més altes i la previsió per demà és pitjor. Ens qüestionem si serà possible coronar la muntanya i s’imposarà un canvi de plans. Bé … demà és demà i avui ja toca arribar al Refugi i descansar. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. El camí fa baixada.
Arribem al Refugi de les Comes de Rubió quan les extensions de neu que l’envolten es deixen tenyir lleument per l’horitzó vermellós de la posta. El riu, sorollós i juganer a l’estiu, tot just és ara un cicatriu, una immensa anaconda negra, enmig d’un erm blanc i uniforme. L’aigua, freda, gairebé congelada, discorre tímida sota el mantell blanc. La neu tot ho oculta i amorteix.
La nit és negra com el carbó, freda com el principi dels temps. El vent udola, gemega, embogeix …. Però dins del Refugi tot és una festa. Un bon foc, bon ambient, rialles, calor, amistat, converses animades i variades i el festí del bon menjar regat de vi i cervesa en abundància. Cal menjar tot el que es pugui. El mateix organisme ho demana a crits. El fred i la neu profunda consumeix les energies a marxes forçades, i demà serà un altre dia de caminar amb raquetes. Un bon sopar, un bon descans són tan necessaris com imprescindibles. L’habitació comunitària del Refugi és freda en comparació al saturat ambient del menjador. Cada un de nosaltres es refugia en la crisàlide del sac, bon arraulit, per no perdre la calor. A fora, a l’altra banda de les gruixudes parets del Refugi, se sent el vent llunyà i misteriós. Ens deixarà fer el cim demà?
Doncs no, serà que no. Mirem cap al cim i veiem com a la nit el vent ha escombrat tota la neu de les arestes, alhora que les ratxes continuen bufant amb una força incessant i endimoniada a les altures. No val la pena. Demà serà un altre dia, i si optem per pujar per la «Coma» segur que trobarem la neu que s’ha despullat de les cadenes. Avui ens evitem una penitencia, demà estarem a resguard del vent i, si les previsions es compleixen, el mateix anirà perdent força per apaivagar-poc a poc i desaparèixer de la mateixa manera que va venir: sense avisar i sense ser benvingut.
Per sort la zona intermèdia de la muntanya sembla mantenir-se al marge dels vents que turmenten les altures. Aquí la majoria d’arbres encara aguanten la neu caiguda tres dies abans i el paisatge, tot ell, sembla un gran i interminable postal nadalenca. Poc costa creure en un bosc del gran nord i després de cada revolt del camí no seria estrany poder sorprendre un Pare Noel desorientat, donant voltes amb el seu trineu tirat per rens. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. Ara ja no xafem superfícies gelades, sinó que obrim un solc en un mar de sucre. Però el soroll és gairebé el mateix.
Sant Joan de l’Erm Vell. Quatre ruïnes congelades, resta del que antany va ser un lloc local de pelegrinatge i devoció. Ara Sant Joan de l’Erm Nou ha eclipsat el protagonisme d’aquest paratge històric. Sant Joan Nou (lloc pel qual no passem) és un dels principals centres d’esquí de fons dels Pirineus, ben comunicat, amb un gran i còmode Refugi – hostal. Sant Joan Vell va ser centre religiós i hospital militar durant la guerra civil. Després del conflicte armat va caure en una galopant decadència. Ara només són ruïnes d’un color marró viu, gairebé vermellós, que creen un viu i atractiu contrast de color sota el blanc nuclear de la neu. Tancant l’horitzó, ondulades i imponents muntanyes de més de 2.000 metres d’altura serveixen de teló de fons. Blanques, immaculades, virginals …. Com tot el que ens envolta. El blanc letargia de la dama de l’hivern. Un somni de vidre, fred, gèlid i fràgil. La dama blanca sense calor humana. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. El camí fa baixada. Avui dormim a Montenartró. Un poble situat al vessant nord de la muntanya, on les ombres i el gel cristal·lí i blau han colonitzat les escassíssimes carrers. Només dues cases es mantenen vives tot l’any, i una d’elles és just la que ens farà de Refugi: l’Abadia de Montenartró.
De nou una bombolla aliena als rigorosos freds hivernals de la intempèrie. Darrera de les finestres la nit torna a ser negra com el betum. A l’altra banda tot és confort, bon ambient, bon menjar, conversa, riures i descans. Sempre m’han resultat altament gratificants aquests contrastos. La vida és més bella com més simple i fugaç és el moment present.
Últim dia de travessa. Els Déus estan del nostre costat. Tal com es preveia el vent ha perdut intensitat i ens permet coronar la muntanya pel vessant nord. Avui pugem per un paisatge un tant atípic per al muntanyenc, ja que vam coincidir amb les pistes d’esquí alpí de Portainé. Pujada ràpida i relativament còmoda entre remuntadors, paratges fora pista i algun esquiador veloç que amenaça amb atropellar. Crissss, crasssss, crissss, crassss … cadascú amb les seves cabòries.
A la part alta de la Torreta de l’Orri, un dels cims amb més vistes panoràmiques del Pirineu, hi ha dos grans torres de telecomunicacions. Hi ha qui les troba horribles. Per contra, hi ha qui ja consideren que formen un ens inseparable amb la pròpia muntanya. Sigui com sigui, jo les he vist completament entapissades de gel i neu a l’hivern, i cal admetre que ofereixen llavors un espectacle impressionant. Enormes punxes horitzontals, com si de gegantins agulles de gel es tractés, pengen de la verticalitat dels ferros desafiant la força de la gravetat. Entre mig de la boira gairebé semblen monstres fossilitzats pel fred, víctimes d’una hecatombe en algun planeta llunyà i desconegut.
El descens es realitza cap a ponent, direcció al llunyà oest. L’absència de neu ens obliga a descalçar les raquetes. Just ara que transitem per la part més alta de la muntanya, és si més no les necessitem. Vaja incongruència. No hi ha mal que per bé no vingui. Gràcies a la neteja de neu exercida pel vent dels dies anteriors, tot el llom ha quedat al descobert i amb ell, la resta de les trinxeres de la guerra civil, part de les quals van ser llaurades en aquestes zones, les més altes i rigoroses de la muntanya. Costa imaginar-se la vida dels pobres combatents que habitaven aquests improvisats solcs a la terra. Pluja, vent, sol, fred, tempestes, fams i sobre … por, bales, projectils, ferits, morts. Enmig de la baixada, allà on torna el límit del bosc, trobem un petit búnquer circular de reduïdes dimensions. Hauria de ser un petit lloc de comandament utilitzat en la contesa sense sentit de la guerra civil que matava germans i veïns. Si les guerres, per si, són cruels i inhumanes; les civils encara augmenten una mica més l’estadi de la misèria humana en enfrontar entre si els propis integrants d’un mateix poble. Aliens a la memòria històrica, un exèrcit callat, mut i immòbil d’innombrables pins i avets pobla la muntanya. La neu torna a ser present primer i profunda després. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. Baixem per terreny indeterminat i de pendent constant. Esquivant aquí i allà els troncs caiguts, les branques baixes i les arrels emergents. Aviat trobem la pista que ja no deixarem fins a perdre alçada i arribar a les proximitats de Vilamur, on també trobem vestigis de la contesa de l’any 1938: els anomenats búnquers de Vilamur, en molt bon estat de conservació. Fortificacions molt més ben dissenyades i construïdes que les anteriors, les quals formaven part del front feixista.
De Vilamur al poble de Llagunes (lloc en el qual vam iniciar i concloure la travessa) el camí discorre per una pista on la neu ha desaparegut a conseqüència de la seva menor alçada i la seva major exposició al sol. No obstant això, amb la tarda ja freda i avançada i les ombres poblant les valls, la sensació d’hivern és omnipresent. Els fulls resseques entapissen el sòl, testimoni del que va ser una tardor ja extint i passat. En la proximitat, acompanyant els últims passos d’aquesta inoblidable travessia, les teulades tristes de Llagunes. D’alguna que una altra xemeneia brolla fum amb olor a foc i calor humana. Per sobre el bosc ombrívol encara manté gairebé la mateixa neu que hi havia a la jornada en què partim. La travessia s’acaba, però estic segur que, tot i el silenci que sembla dominar als membres del grup en aquest moment de quasi-meditació, més d’un sospira en secret i pensa … «hi ha … tant de bo demà pogués tornar a iniciar aquesta ruta amb raquetes »
FITXA TÈCNICA
«El Cor del que Pallars» és una travessa circular de Refugis del Parc Natural de l’Alt Pirineu que es va dissenyar l’any 2014 i que el 2015 ha estat ja en ple funcionament. Presenta dues versions diferenciades, la d’estiu (més llarga i que transita per les zones altes i també per altres zones més baixes) i la d’hivern, que és més curta i va major altura i que està pensada per realitzar-la amb raquetes. Neu assegurada des de mitjans de desembre fins ben entrat el abril.
DADES TÈCNIQUES DE LA VERSIÓ «RAQUETES DE NEU» DEL COR EL PALLARS:
1r dia – TRAVESSIA DES DEL POBLE DE Llagunes FINS AL REFUGI DE LES COMES DE RUBIÓ – (nit prèvia al Refugi de les Valls de Siarb, poble de Llagunes):
Punts de referència: * Refugi Vall de Siarb * Serra de Llagunes * Coll de Cantó * Pla Muntaner * Roca Senyada * Refugi de les Comes de Rubió. Nit al Refugi de les comes de Rubió.
Desnivells: 943 metres de pujada i 298 metres de baixada
Distància: 13 quilòmetres i 430 metres
Cota màxima: 2.046 metres
Cota mínima: 1.266 metres
2n dia: REFUGI DE LES COMES DE RUBIÓ – TORRETA DE L’ORRI – MONTENARTRÓ:
Punts de referència: * Refugi Comes de Rubió * Estanyet de Damunt * Torreta de l’Orri * la Portella * Bosc Gran * Refugi de la Pega * Montenartró. Nit al Refugi de Montenartró.
Desnivells: 518 metres de pujada i 1.145 metres de baixada
Distància: 13 quilòmetres i 250 metres
Cota màxima: 2.439 metres
Cota mínima: 1.299 metres
3r dia: MONTENARTRÓ – PORTAINÉ – LLAGUNES
Punts de referència: * Montenartró (transfer en taxi fins a Portainé) * Bosc del Tres Comuns * Serrat de les Roques de la Bastida * Bosc de Costa Negra * antics búnquers de Vilamur * Refugi Valls de Siarb (Llagunes).
Desnivells: 361 metres de pujada i 1.043 metres de baixada
Distància: 16 quilòmetres i 750 metres
Cota màxima: 2.059 metres
Cota mínima: 1.264 metres
L’ORGANITZACIÓ:
Des de l’organització oferim un pack amb un preu tancat que inclou gestió de reserves, pernoctes, sopars, esmorzars, picnics a preu reduït, samarreta exclusiva de la ruta, mapa de la ruta, dossier amb una explicació exhaustiva de l’itinerari, transfer en taxi des Montenartró a Portainé, tracks i descomptes especials a la botiga on-line pakocrestas.com.
ES CONFIRMA EL BON ESTAT DELS CADELLS D’ÓS BRU NASCUTS AL PARC DE L’ALT PIRINEU
A mitjans del mes de setembre l’equip de seguiment de l’ós bru de la Generalitat de Catalunya va trobar imatges de fotografia i de vídeo de la femella i els tres cadells nascuts enguany al municipi de Lladorre, dins el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Aquesta família ja va ser filmada per primera vegada durant el mes de maig passat , quan els cadells tenien només entre tres i quatre mesos d’edat. També és van fotografiar el juliol, amb 5-6 mesos d’edat. En aquesta ocasió els cadells, amb 7-8 mesos es troben amb pelatge d’hivern i ben alimentats.
Els tècnics de la Generalitat estan procedint a la identificació de la mare a partir de les mostres trobades. L’any 2014 també va haver una femella amb dos cadells a la mateixa zona, i tampoc es va poder identificar a la mare. Aquesta és el territori de la femella Caramellita, nascuda en 2002, i on viuen també algunes femelles filles de Caramellita.
L’anàlisi genètic de les mostres de pelatge permetrà discernir quin és el pare i la mare dels cadells, a més de poder diferenciar-los.
Podeu accedir a les imatges en vídeo a través de les següents URL del canal youtube del daam:
LLAVORSÍ – CAMÍ DE BIUSE
Introducció: Llarga caminada que discorre pel vessant del Pui d’Urdosa que va ser l’escenari de la batalla de Baladredo. Es pot complementar l’excursió amb la visita a la Castelleta, un dels punts claus del front del Pallars i de la història de la comarca durant el desenvolupament del conflicte bèl·lic de la Guerra Civil Espanyola.
La Castelleta: Encara queden moltes restes de les fortificacions, trinxeres, murs de pedra, el polvorí, els nius d’ametralladores de la Castelleta. Fa poc es va instal·lar una creu en record de les víctimes a la font de Pardines. Hi ha un itinerari marcat amb taques vermelles que comença al punt quilomètric …. de la volta de Biuse que descrivim en el present episodi.
Temps: 5 hores 45 minuts
Desnivell: 939 metres de pujada i 939 metres de baixada
Llargària: 13 quilòmetres 480 metres
Dificultat: Alta
Punts d’aigua: Fonts a la Mare de Déu de Biuse i al torrent de la Font de la Raigada.
Punts de referència: * càmping Riberies * Cal Monjo * Solana de Lleras * Barranc dels Riu * Serrat de Faro * Mare de Déu de Biuse * Serrat del Faro * Barranc de la Mata * l’Obaga de la Vinenta * torrent de la Font de la Raigada * Solana de Roc Roi * Borda de les Poselles * Escala de Lleras * Cal Monjo * Càmping de les Riberies.
Punt de partida: Llavorsí. Deixarem el vehicle a la zona d’aparcament de l’entrada del càmping Riberies, al costat sud de les aigües del Noguera de Cardós.
ON DORMIR: Abadia de Montenartró, més info: refugimontenartro.blogspot.com
TORRETA DE L’ORRI – VOLTA DE LES COMES DE RUBIÓ
Introducció: Interessant volta circular que ens porta la cor de la suau però alhora feréstec, salvatge i solitària Coma de Rubió. L’Estanyet es molt petit, poc més d’un bassa. De fet es tracta d’un estany en agut estat d’extinció, ja que per l’efecte de la sedimentació està en el darrer moment de la seva vida geològica.
El fet de que estem en un indret feréstec ens hi demostra que s’han visualitzat l’os bru a les proximitats de l’Estanyet Davall.
Rubió: és un poble del terme municipal de Soriguera, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia ja a l’antic terme de Soriguera, abans que aquest s’ampliés amb Estac. Rubió disposà d’una entitat municipal descentralitzada pròpia, heretada de temps pretèrits, que es va suprimir el 1992. És a prop de l’extrem de llevant del terme municipal, a la dreta del barranc de les Comes de Rubió. És el nucli més alt habitat permanentment de Catalunya. Actualment forma una entitat local menor amb junta administrativa pròpia. Segons Joan Coromines, Rubió té el seu origen en un nom propi llatí, degudament evolucionat cap al català medieval: Rubbionis, que esdevé la forma actual per evolució simple. L’església parroquial, dedicada a Sant Salvador depèn de la de Llagunes. Antigament formava part del Vescomtat de Pallars.
Temps: 1 hora 10 minuts
Desnivell: 155 metres de pujada i 155 metres de baixada.
Llargària: 4 quilòmetres 160 metres
Dificultat: Baixa
Punts d’aigua: font al costat del refugi de les Comes de Rubió.
Punts de referència: * Refugi de les Comes de Rubió * Estanyet Damunt * Estanyet Davall * Roca del Músic * Serra Seca* riu de les Comes de Rubió
Punt de partida: Refugi de les Comes de Rubió. Accesible per pista des del poble de Rubió (1,15 h de marxa)
ON DORMIR; REFUGI DE LES COMES DE RUBIÓ: www.refugicomesderubio.com
- 1
- 2
- …
- 5
- Siguiente →
grannord 